Opina sobre Barcelona, noticies de Barcelona i la gent que viu a la nostre ciutat

Només cal veure aquesta foto per adonar-se que l’alcalde de Barcelona no sembla estar prou preparat per afrontar una nevada com la de dilluns. Una nevada a l’hivern no hauria de ser mai notícia però dilluns va nevar a la ciutat de Barcelona, i la nevada va col·lapsar la ciutat.

Aquest blog es diu La Barcelona que camina per una raó evident. Per que a mi m’agrada caminar i normalment em desplaço a peu per la ciutat. Però tinc cotxe tot i que gairebé mai l’agafo, Mai? No, mai no, gairebé mai. Donc resulta que ahir el vaig agafar. Sí, ahir. Però vaig tenir el meu càstig per fer-ho.

Divendres passat la líder d’UPyD Rosa Díez va anar a la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona per fer-hi una conferència, però qui la va convidar no va preveure algunes conseqüències de la visita. I si les va preveure i no va fer res per evitar-les, encara pitjor.

Barcelona s’ha cregut sempre més que una ciutat, i de fet, l’Ajuntament de Barcelona i les seves institucions sempre s’han considerat a si mateixes com un segon Govern de la Generalitat.

No m’agrada el cine de ciència ficció, sempre he pensat que la vida real ja és prou interessant en sí mateixa com per no sentir cap necessitat de complicar-me-la amb aquesta mena d’històries. Però tot i això ahir al vespre vaig decidir anar al cine a veure Avatar.

Ahir el Partido Popular va fer retirar d’una exposició pública

Ja se que la foto no té massa qualitat, però permet fer-se una idea de com queda aquest  pas de vianants quan plou. El pas està al carrer Rossellò/Urgell costat Besòs/montanya. Fa anys que li passa això perque la claveguera més propera està a un parell de metres i no hi ha pendent per l'aigua.

Jo tenia vint-i-pocs anys i em trobava viatjant per feina per l’Amèrica del Sud. Concretament aquesta anècdota em va passar a Montevideo. Una senyora ja madura que podríem definir com de tarannà més aviat conservador era la representant a l’Uruguai de l’empresa on jo treballava llavors, i em va convidar a dinar. Em va portar a un bon restaurant on hi anava la societat més chic de Montevideo. A l’hora dels cafès em va dir que estava amoïnada, que tenia un problema i que ja feia una estona que hi pensava però que no sabia com dir-m’ho per si m’ho prenia malament.