Si jo només escrivís pel gust d’escriure ho faria en un full de paper qualsevol i, per tant, sense facilitar-ne l’accés a tercers. Però com que bàsicament escric perquè em llegeixin vaig obrir aquest blog d’accés lliure per a tothom.

Vull començar dient que sóc contrari a les prohibicions de qualsevol mena. M’agradaria que la ciutadania estigués suficientment educada i preparada, que tingués el necessari criteri per poder anar pel món de manera lliure i responsable, i que no s’hagués de prohibir res. Però sóc conscient que visc en el país que visc, i que aplicar la meva tesi seria més aviat complicat. El fet és que ara els toros s’han prohibit a Catalunya per la majoria absoluta dels diputats del Parlament, i davant d’un acte democràtic com aquest poca cosa més hi puc afegir.

1. Els senyors i les senyores del PP han participat en una votació democràtica. Quan un participa en una votació és per fer cas del que surti. T’gradi o no t’agradi el resultat. Si no en s fer cas,el que has de fer és no participar. Dons bé els senyors i les senyores del PP vàen votar i com no els agrada el que ha surtit volen carregar-se el resultat en unes altres instàncies. D’ixò se’n diu “demòcrates de pa sucat amb oli” o, directament, filibusterisme. De totes maneres no ens hauria d’estranyar ja que van fer el mateix amb l’Estatut.

Diuen aquestes coses i es queden tan amples, com si fos quelcom tan concloent que ja no hi hagués res més a dir. Però no els hi preguntis si Espanya es conformaria amb aquest grau tan ampli d’autogovern que diuen que té Catalunya.

Fa un moment m’estava escoltant al senyor Rivera, represnetant de Ciutadans al Parlament de Catalunya, parlant de la ILP que es vota avui per prohibir les curses de braus a Catalunya. M’ha cridat l’atenció la seva comparació de les curses amb l’elaboració de foie, o amb la pesca esportiva. Fa anys vaig visitar una granja d’ànecs a França i vaig decidir que mai més menjaria “foie” (no ho he complert, ho reconeixo). Els animals són sotmessos a una sèrie de pràctiques lamentables. Però no és cap espectacle, ningú va a veure com pateixen, ningú disfruta del seu patiment.

Després d’uns quants anys com a directiu d’un partit que ha votat el tripartit d’esquerres format a l’entorn del PSOE, és a dir, un partit que ha apostat decididament, i no una sinó dues vegades, pel control del govern de Catalunya per part d’una franquícia d’obediència espanyola, ara ens surt el tal Uriel dient que no es pot admetre que un partit d’obediència espanyola formi part del govern de Catalunya. I afegeix que plega del partit i que deixa l'escó de diputat.

El turisme ho justifica tot? Per què un ajuntament (per exemple, el de Barcelona) ha de tenir i gestionar un parc d’atraccions (per exemple, el del Tibidabo)? No en saben prou les empreses privades de fer aquesta tasca? És imprescindible que una ciutat com Barcelona tingui un parc d’atraccions d’aquestes característiques?

Coneguda la sentència del Tribunal Internacional de Justícia avalant el procés de la independència de Kosovo, ara podem dir que Espanya, defensora aferrissada de les posicions de Sèrbia contraries a un Kosovo lliure, però òbviament mirant de reüll cap a Euskadi i Catalunya, ha perdut estrepitosament la partida. Ho ha fet juntament amb els quatre països de la Unió Europea que, per motius similars, encara no han reconegut diplomàticament Kosovo: Xipre, Grècia, Eslovàquia i Romania. 22 a 5.

L’eslògan: Fets, no paraules! (José Montilla)

Les paraules se les emporta el vent.

Els fets: les votacions, aquí “sí” i allà “no”, aquí “no” i allà “sí”, sempre en funció dels –per a ells- interessos superiors del PSOE.