Enllesteixo Putas asesinas, un veritable Bolaño en estat pur; les cròniques de L’estiueig i avanço amb ¡Huy! i els Nou Contes de Salinger. Enllesteixo també, i de seguit, les sis-centes pàgines del primer volum abreujat de les Memòries de la II Guerra Mundial de Churchill. Un text que deixo pregonament subratllat de cites amb referències a aspectes de lideratge i militars.

Són les sis del matí. No sona cap alarma, sona el Gabriel, des del bressol, fent els seus habituals moviments espasmòdics. Aquesta és una senyal inequívoca que el fill es debat entre la son i la gana. També sona la meva dona. Senyal també inequívoca que no ha dormit gaire durant la nit i de paciència n’hi queda més aviat poca. A les sis, des del nostre quart pis, cinquè real, ja es comença a veure clarejar el cel per llevant.

Ben aviat, poc després de la nostra arribada a Montalpark, els adults de la colla van idear l’incentiu competitiu de crear les Olimpíades d’Estiu. Eren aquestes una colla de proves de natació i atletisme (salt de llargària, sprint, 400 metres i llançament de bola petanca) què, convenientment administrades per edats, el mes d’agost durant deu dies, dia sí i dia també, entretenia als pares i tensava el caràcter dels fills.

Sense llibres d’història local a la mà, el Castell en plena època de transició cap a la democràcia, en les ments infantils no era més que un gran espai fantàstic a cavall de la mitologia medieval i el col·legi de monges. S’hi ascendia per un camí de sorra, envoltat d’eucaliptus, on les rodes de la bici derrapaven, de la mateixa manera que ho feien les sabates dels adults.

El Castell de Caldetes no es troba a Caldetes sinó a Sant Vicenç de Montalt. La confusió és tan simple com ben intencionada. Quan ets un marrec i tota la teva, breu, vida l’has viscuda en la confusió de creure que estiueges a Caldetes mentre ho fas a Sant Vicenç, és inevitable confondre noms i poblacions.

El Soldado Olvidado, de Guy Sajer. Barcelona: Inédita Editores, 2006, pp.586

Fin, de David Montegudo (2009). Barcelona: El Acantilado. 350 pp

El meu llindar de resistència en tant que ciclista és més aviat baix. Vaig donar mostra d’això ara fa menys d’un any pels turons gal·lesos. Juga al meu favor el fet que La Graciosa, a diferència de les altres illes, és majoritàriament plana; amb lleugers desnivells que tot just voltegen els quatre puigs, cap d’ells de més de tres-cents metres.

Sobta conèixer que aquesta illa, descoberta per Jean de Bethencourt al segle XV, tot just va ser habitada a finals del segle XIX. El motiu d’aquest abandonament és poderós: la manca d’aigua potable, que fins i tot al llarg dels primers anys d’assentaments havia de ser carregada des de Lanzarote i transportada per les dones del poble a braç, Serra de Famara avall i mar a través.

D’aquí a ben poc donarem per tancat aquest bloc. Potser no de manera definitiva, però sí de manera efectiva. Hi penjaré posts però ho faré molt de tant en tant. Aquest fet no es produirà per manca de ganes. Sí per manca de temps.