Si jo només escrivís pel gust d’escriure ho faria en un full de paper qualsevol i, per tant, sense facilitar-ne l’accés a tercers. Però com que bàsicament escric perquè em llegeixin vaig obrir aquest blog d’accés lliure per a tothom.

Vull començar dient que sóc contrari a les prohibicions de qualsevol mena. M’agradaria que la ciutadania estigués suficientment educada i preparada, que tingués el necessari criteri per poder anar pel món de manera lliure i responsable, i que no s’hagués de prohibir res. Però sóc conscient que visc en el país que visc, i que aplicar la meva tesi seria més aviat complicat. El fet és que ara els toros s’han prohibit a Catalunya per la majoria absoluta dels diputats del Parlament, i davant d’un acte democràtic com aquest poca cosa més hi puc afegir.

Diuen aquestes coses i es queden tan amples, com si fos quelcom tan concloent que ja no hi hagués res més a dir. Però no els hi preguntis si Espanya es conformaria amb aquest grau tan ampli d’autogovern que diuen que té Catalunya.

Després d’uns quants anys com a directiu d’un partit que ha votat el tripartit d’esquerres format a l’entorn del PSOE, és a dir, un partit que ha apostat decididament, i no una sinó dues vegades, pel control del govern de Catalunya per part d’una franquícia d’obediència espanyola, ara ens surt el tal Uriel dient que no es pot admetre que un partit d’obediència espanyola formi part del govern de Catalunya. I afegeix que plega del partit i que deixa l'escó de diputat.

El turisme ho justifica tot? Per què un ajuntament (per exemple, el de Barcelona) ha de tenir i gestionar un parc d’atraccions (per exemple, el del Tibidabo)? No en saben prou les empreses privades de fer aquesta tasca? És imprescindible que una ciutat com Barcelona tingui un parc d’atraccions d’aquestes característiques?

Coneguda la sentència del Tribunal Internacional de Justícia avalant el procés de la independència de Kosovo, ara podem dir que Espanya, defensora aferrissada de les posicions de Sèrbia contraries a un Kosovo lliure, però òbviament mirant de reüll cap a Euskadi i Catalunya, ha perdut estrepitosament la partida. Ho ha fet juntament amb els quatre països de la Unió Europea que, per motius similars, encara no han reconegut diplomàticament Kosovo: Xipre, Grècia, Eslovàquia i Romania. 22 a 5.

L’eslògan: Fets, no paraules! (José Montilla)

Les paraules se les emporta el vent.

Els fets: les votacions, aquí “sí” i allà “no”, aquí “no” i allà “sí”, sempre en funció dels –per a ells- interessos superiors del PSOE.

Darrerament el govern de Hamas està sotmetent a les dones de Gaza a tota mena d’abusos i pèrdua de drets ciutadans fins a quasi eliminar-los. Uns abusos que consisteixen, entre altres disbarats, en la prohibició de fumar en públic per ser considerat un acte indecorós, seure creuant les cames, caminar soles per la platja, anar en moto encara que sigui amb el seu marit, tallar-se els cabells a les perruqueries d’homes, etc. etc. A més a més, aquestes darreres setmanes l’obligació de cobrir-se amb el vel islàmic s’està imposant de manera implacable també en aquell territori palestí.

La situació política s’ha agreujat encara una mica més al fer-se evident que una setmana després de la massiva manifestació els partits polítics no han estat capaços d’arribar a un acord polític mitjanament presentable a la societat sobre què s’ha de fer a partir d’ara. Pocs dubten que la manifestació del Passeig de Gràcia de Barcelona va representar un veritable èxit d’assistència, i segurament serà un d’aquells actes que marcaran un abans i un després.

Quan llegim que a la sentència contra Catalunya el tribunal d’Espanya va decidir incloure fins a catorze vegades l’expressió indisoluble unidad de la nación española, alguns pensem que aquesta pretesa indissoluble unitat no la deuen tenir tan clara com pretenen.