Crònica resumida dels tres últims dies. Molt oportunament divendres es va fer pública la sentència definitiva d’Espanya contra Catalunya, una sentència que es carrega els aspectes més sensibles (llengua i diners, entre d’altres) del nostre autogovern. El fet evident és que l’Estatut resultant ja no és el que es va sotmetre a referèndum sinó el que, amb la complicitat manifesta dels dos grans partits polítics espanyols, s’han fet a mida els membres d’un peculiar tribunal espanyol en tasques de poder legislatiu bis. Dissabte molts catalans van sortir al carrer a manifestar-se. Tot un èxit d’assistència. No vull entrar en la ja clàssica guerra de xifres, eren els que eren i eren molts. Moltíssims, com mai s’havia vist a Catalunya. Jo no hi era, i potser hi hauria d’haver anat. Diumenge es va jugar la final de futbol. Suposo que van guanyar els millors (això ho escric el dia abans del partit, amb un ull a la tele que retransmet la manifestació), i per part meva no se’n parli més, i per part dels altres espero que tampoc. Estic francament saturat de futbol patriòtic, o de patriotisme barato amb l’excusa d’uns futbolistes, que vindria a ser més o menys el mateix.

Però liquidats els tres grans temes, és a dir, la sentència, la manifestació i el partit de futbol, avui dilluns tornem a aterrar a la dura realitat, i em pregunto si algun responsable polític té alguna idea clara i pràctica sobre què s’ha de fer, no després de vacances sinó a partir d’avui mateix. Ha tornat ha quedar clar que els únics camins que ens deixa Espanya són dos: el de la submissió pura i dura a la metròpoli (i utilitzo el terme metròpoli per correspondre’s amb el tracte de colònia que ens donen des d’Espanya) i el de la independència, sempre que hi hagi, faltaria més, una majoria que la vulgui i la voti. Ha tornat a quedar clar que per Catalunya no hi ha una tercera via.

Ara els 135 membres del Parlament tenen l’obligació de fer política a partir d’avui mateix, i això vol dir, entre altres coses, organitzar sense més excuses barates una consulta amb tots els ets i uts, per tal de facilitar el dret a decidir dels catalans i sortir de dubtes. Si ells no ho fan, alguns començarem a pensar que aquests diputats són còmplices per acció o per omissió del que ens està passant des de fa massa temps. Per tant, és d’esperar que es posaran les piles sense més dilació no fos cas que la gent, més que farta, els comenci a escridassar pels carrers. Hem entrat en una nova etapa política i convé que tothom en sigui conscient. Ara la pilota ja no és al Tribunal Constitucional d’Espanya ni al camp de futbol de Johannesburg, ara la pilota és a la teulada del nostre Parlament.