No m’agrada el cine de ciència ficció, sempre he pensat que la vida real ja és prou interessant en sí mateixa com per no sentir cap necessitat de complicar-me-la amb aquesta mena d’històries. Però tot i això ahir al vespre vaig decidir anar al cine a veure Avatar. Abans d’anar-hi no havia llegit absolutament res sobre aquesta pel·lícula i, per tant, no hi anava gens condicionat. Pel mateix motiu hi he volgut anar precisament ara, abans de la cerimònia de l’entrega dels Oscars que tindrà lloc aquesta nit, per no anar-hi condicionat per uns més que previsibles premis. Què pot dir una persona a qui no agrada el cine de ciència ficció sobre aquesta pel·lícula? Primer de tot que m’ha agradat molt veure-la i que la recomano; sé que la meva recomanació no em farà quedar malament. Al marge de tractar-se d’una història gens complicada i amb un desenllaç més que previsible, Avatar és francament espectacular, un prodigi de la tècnica, d’una imaginació desbordant. Avatar és una pel·lícula que s’ha de veure. Òbviament, tractant-se d’una pel·lícula en 3D s’ha de veure, necessàriament, al cinema, amb aquelles ulleres especials Made in China que et cobren a 3 euros al Cinesa Diagonal de Barcelona (a més a més dels 7,80 euros de l’entrada; numerada, això sí). És a dir, quan la passin per la tele, si la passen, perdrà una bona part del seu interès. La pel·lícula dura dues hores i mitja però no se’m va fer excessivament llarga, i això em fa pensar que tot i ser de ciència ficció deu ser francament bona. Aquesta nit Avatar rebrà uns quants Oscars, i seran molt merescuts. Segur.