En l’article anterior vam fer una mica de memòria del passat. Avui tractarem de mirar una mica cap al futur. Actualment ens trobem amb que, després de quaranta anys, per una banda hi ha un percentatge gens menyspreable de la població basca que, quan se’ls permet (no és el cas de les eleccions de diumenge passat), tenen tendència a donar el vot a ETA. Això almenys és el que diu la llei mencionada en l’article anterior, llei plenament vigent mentre els tribunals no diguin el contrari. Evidentment i com no podria ser d’altra manera, no tothom està d’acord amb aquesta peculiar legalitat que porta a concloure que a Euskadi hi hagi molta gent que beneeix l’assassinat com a instrument polític. A Euskadi també hi ha mala gent, com a tot arreu, però estic segur que no n’hi ha tanta com ens vol fer creure el legislador.

Per altra banda, han passat quaranta anys i aquesta gentussa segueix matant sempre que ho considera convenient.

El paper dels polítics. Cada vegada que hi ha un nou atemptat d’ETA la classe política reacciona de manera similar. Els dirigents d’ara diuen exactament les mateixes obvietats que deien els que hi havia fa vint o quaranta anys. Paraula per paraula, frase per frase, reaccionen pràcticament igual. I com a demostració de la seva més absoluta impotència i total sequera d’idees no se’ls acut res més que convocar-nos a concentracions silencioses i manifestacions multitudinàries cada dos per tres. Són actes molt respectables i amb un alt grau d’emotivitat però, en el fons, no serveixen per gran cosa més que per tapar les vergonyes dels polítics que no ens resolen un problema que va començar fa més de dues generacions.

Però al marge de tot el que s’ha fet fins ara, hi ha una cosa bastant senzilla que encara no s’ha provat mai. Consisteix en preguntar als bascos, al conjunt de la societat d’Euskadi, què és el que volen. Encara que sembli que no pugui ser, el simple fet de preguntar-ho, una cosa tan senzilla com aquesta, no s’ha fet mai. I potser començaria a ser hora de plantejar-se seriosament aquesta possibilitat.

Durant aquests quaranta anys he viatjat per molts països i he conegut gent de tot arreu, i també de diferents ideologies polítiques. Quasi sempre que ha sorgit el tema d’ETA a la conversa m’han fet la pregunta inevitable: “però, i els bascos, sabeu el què volen?”. Doncs no, no ho sabem perquè, directament, no els ho em preguntat mai. Intuïcions sí que n’hi ha, i per a tots els gustos, però res més.

Mentre l’excusa per continuar amagant el cap sota l’ala i no plantejar una consulta valenta als bascos sigui que la legislació espanyola no ho permet, molt em temo que seguirem estant allà on érem i pagant-ne les conseqüències. Després de quaranta anys potser ja començaria a ser hora de posar-hi una mica més d’imaginació, i buscar altres camins alternatius als utilitzats fins ara. Això sí, mentrestant que la policia vagi fent la seva feina; els camins policial i polític haurien de ser complementaris i no excloents l’un de l’altre.

I ja que hi som i aprofitant que un dia o altre s’haurà d’acabar preguntant què volen els bascos, estic convençut que també s’hauria de fer el mateix amb els catalans. Espanya hauria de ser la primera interessada en voler conèixer l’opinió de bascos i catalans. Ara no se sap què pensen/què pensem i tinc la intuïció que, disposant d’aquestes informacions, hauria de ser més factible trobar entre tots el camí de la solució definitiva a un problema que fa masses anys que s’arrossega. Més de quaranta anys!