Fin, de David Montegudo (2009). Barcelona: El Acantilado. 350 pp

Un grup d’amics de joventut decideixen retrobar-se després de vint-i-cinc d’anys de no veure’s. Aquest dia és l’aniversari d’un moment molt especial per a tots però també, i sobretot, per a un dels amics, el més fosc d’ells, El Profeta, víctima d’uns fets, d’una macabra broma, que cap d’ells no ha pogut oblidar. Com serà el retrobament, després de tant de temps? Hauran canviat molt els personatges? Hauran oblidat els mals moments?

Som a les portes d’un progressiu descens als inferns. A mig camí d’Agatha Cristie i Manuel de Pedrolo, en aquesta novel·la hi apareixen trets de ciència ficció, thriller i drama psicològic. Els personatges són sòlidament retrats però un pèl massa buits, comuns, els diàlegs complexos i literals, la descripció tot sovint feixuga i carregosa, d’un estil potser massa volgudament literari.

La trama però aguanta, el suspens enxampa al lector. Tot i això, no hi trobem gaire més. L’estil sembla encara per polir, massa recarregat. Els diàlegs excessius. El jo narrador innecessàriament omnipresent. Em pregunto quantes obres com aquesta no hi haurà als prestatges abandonats de les nostres llibreries. En Vallcorba volia un Sánchez-Piñol i n’ha fabricat un. Malgrat les possibles seqüeles que puguin vindre, l’original, interessant com és, encara està lluny de l’autor de La Pell Freda.

Valoració: Una trama interessant

7/10