Fer l’esforç d’intentar posar-se en el lloc de l’altre és un exercici que ens ajuda a ser tolerants amb les persones que ens envolten. Jo intento fer-ho però admeto que no sempre me’n surto. Quan llegeixo una carta al director sempre intento fer l’esforç de posar-me en el lloc de la persona que l’ha escrit, i d’entendre els motius que ha tingut per fer-ho. Per això em sulfuro cada cop que un polític o un alt funcionari és l’encarregat de respondre la carta destacada de La Vanguardia sota l’epígraf el lector expone; normalment a la respuesta mai contesten el què toca, mai es posen al lloc de qui fa la pregunta, i molt sovint sembla que se’n burlin i tot.
Segur que heu vist alguna pel·lícula amb la típica escena que descriuré. L’acció sol passar a l’Àfrica subsahariana. El granger, de raça blanca, apareix conduint una camioneta d’aquelles que tenen una petita cabina tancada al davant, i a la caixa del darrere, oberta, hi va un treballador negre. En diuen pick-up, com la de la foto. La part de càrrega igual serveix per transportar materials que per encabir-hi un treballador. Sempre que veig un escena d’aquestes intento posar-me en el lloc del negre, m’imagino què deu pensar del seu patró, que té lloc de sobres a la cabina però que prefereix que l’empleat viatgi dret al darrere mantenint un equilibri força inestable i perillós, prenent la fresca... i la pols del camí.
Un dia, ja fa anys, vaig arribar al petit aeroport de Gaborone, capital de la República de Botswana, on tenia previst visitar un client. En teoria a l’aeroport m’havia de recollir un xofer de l’empresa i portar-me a una fàbrica que es trobava a més una hora de distància per carretera. Però en aterrar el meu avió a l’aeroport no hi havia ningú. Per tal de no allargar el relat, ho resumiré dient que em vaig trobar totalment desemparat en aquell indret per a mi inhòspit, sol, sense un banc obert per poder comprar pulas, la moneda local, i sense cap telèfon públic per poder trucar. Llavors els mòbils encara no existien. Em trobava allò que se’n diu totalment penjat.
La ciutat de Gaborone es troba a prop de l’aeroport així que vaig decidir sortir de l’edifici i demanar que algú m’hi portés. Ho vaig aconseguir al primer intent. Una pick-up amb dos homes, naturalment negres, sortia en aquell moment i els vaig demanar si em podien deixar al centre. Em van dir que sí, que pugés, però no a la cabina on encara hi havia una plaça lliure sinó a la caixa. Heus aquí l’escena de la pel·lícula que dèiem abans però amb els papers invertits: el blanc, encorbatat, viatjant a la plataforma de càrrega, i els negres, amb roba de treball, a la cabina. Durant aquell surrealista viatge jo em sentia molt observat per la gent, és evident que allò cridava una mica l’atenció. Aquella lliçó d’humilitat que vaig rebre sense demanar-la em va fer veure que intentar posar-se en el lloc de l’altre ajuda a entendre moltes coses.
