"Els immigrants cal que s’adaptin. Estic cansat que aquesta nació es preocupi tant de saber si ofenem a determinats individus o a la seva cultura. La nostra cultura s’ha desenvolupat en lluites convertides en victòries per milions d’homes i dones en recerca de la llibertat. La nostra llengua pròpia és el català. En conseqüència, si vostès volen formar part de la nostra societat, aprenguin-la! Nosaltres acceptem les seves creences sense qüestionar-les. L’única cosa que els demanem és que acceptin les nostres i que visquin en pacífica harmonia amb nosaltres. Aquest és el nostre país, la nostra terra i el nostre estil de vida. Els oferim l’oportunitat d’aprofitar-ho tot. Però si estan cansats del nostre estil de vida, els recomano vivament que aprofitin una altra gran llibertat catalana: el dret a marxar. Si no són feliços aquí, vagin-se’n. No els hem obligat a venir. Han demanat estar aquí. Acceptin, doncs, el país que han escollit." (*)La lluita constant d’Espanya en contra de la normalització de l’ús de la llengua catalana a Catalunya no és cosa de fa quatre dies. Encara que de vegades pugui semblar que Partido Popular, Ciudadanos i companyia en reivindiquin la paternitat, el fet és que aquesta lluita ve de lluny. Fa tres segles, per exemple, el Decret de Nova Planta ja deia, entre altres coses, que a Catalunya s’havien de posar todos los esfuerzos y el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, con disimulo, para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado, prohibint d’aquesta manera l’ús oficial de la llengua catalana a Catalunya. Si aquell decret borbònic no va ser suficient per eliminar el català del catàleg de llengües vives del món, no permetem ara que per la via de la desídia d’uns immigrants el català s’acabi finalment extingint. No podem permetre que passi que entre todos la mataron y ella sola se murió.(*) Adaptació lliure a la realitat catalana actual del text d’una intervenció recent que François Fillon, Primer Ministre de França, va adreçar a determinats col·lectius d’immigrants renuents a integrar-se en el país que lliurement van escollir per anar a viure, aclarint que al meu entendre tan immigrant és una senyora vinguda fa cinquanta anys de Granada (Espanya), com un senyor vingut de Timisoara (Romania) en fa cinc, o com un jove arribat l’any passat des de Guayaquil (Equador).