Les coses es poden forçar però només fins a un cert punt, i si es forcen més del compte hi ha el perill que es trenquin. La comissió parlamentària que investiga el cas Palau ja va començar de forma matussera degut a l’escandalosa limitació imposada pels socialistes dels temes a tractar i les persones a convocar. Aviat va quedar clar que l’objectiu d’aquella comissió quedava limitat exclusivament a allò que pogués perjudicar Convergència, sense entrar en altres aspectes del negoci on cada dia que passa sembla més clar que també hi pot haver gent del partit del govern emmerdada.

S’intueix que als socialistes tot plegat els acabarà esclatant a les mans i una de tres, o acaben amb aquesta farsa, o es replantegen l’abast de la comissió des d’un bon principi, o sortiran més escaldats ells mateixos que el partit al que des d’un bon principi pretenien castigar. Així com l’altre dia va ser notícia de portada l’entrada del lladre Millet a la presó potser aviat llegirem que en aquest afer també queden imputats uns altres protagonistes. Diguem-ho clar, per que hi hagi tràfic d’influències hi ha d’haver governants susceptibles de tenir-les i treure’n profit, i tractant-se de la Generalitat de Catalunya i de l’ajuntament de Barcelona aquests quasi que només poden ser de l’òrbita socialista.

Resulta molt curiós que totes aquestes consideracions no se les fessin ells mateixos abans de decidir tirar endavant aquella forçada comissió parlamentària. Els socialistes han demostrat tenir molt poca visió de futur ja que ara els pot sortir el tir per la culata. And last but not least, una consideració final: segons la llei, les comissions parlamentàries són per fiscalitzar el govern, no l’oposició. Alguns semblen haver-ho oblidat.