Després d’uns quants anys com a directiu d’un partit que ha votat el tripartit d’esquerres format a l’entorn del PSOE, és a dir, un partit que ha apostat decididament, i no una sinó dues vegades, pel control del govern de Catalunya per part d’una franquícia d’obediència espanyola, ara ens surt el tal Uriel dient que no es pot admetre que un partit d’obediència espanyola formi part del govern de Catalunya. I afegeix que plega del partit i que deixa l'escó de diputat.

Tot i que hi ha qui diu que això és coherència jo ho sento, tinc una certa memòria i sóc una mica més exigent, i no puc compartir ni de lluny aquesta valoració. Tot menys coherència. Jo aquí hi veig una barreja d’oportunisme indecent, una cara dura que se la trepitja i un cinisme fastigós a parts iguales. No s’hi val a plegar quan això s’acaba, quan pràcticament ja t’estan foten fora. L’Uriel ha tingut molts dies, molts mesos i uns quants anys per haver pres una decisió com aquesta sense esperar a l’últim moment, quan ha vist clar que la seva situació a les llistes d’Esquerra el deixaria de totes maneres fora del Parlament.

Ara ens diu que intentarà repetir el càrrec de diputat amb en Laporta i companyia, agafant-s’hi com a última oportunitat per intentar mantenir la menjadora. Patètic. Penseu-vos-ho bé si teniu previst votar-los. De gent així se’n pot esperar qualsevol cosa, però poques coses bones. Podríem també parlar de la comptabilitat creativa de Laporta a can Barça, fent aparèixer 11 milions de benefici quan en realitat eren un mínim de 77 milions de pèrdues, segons ens diuen ara els auditors de Deloitte. Però això ho haurem de deixar per un altre dia.