Des que el món és món, comprar i vendre deuria ser de les primeres coses que es van inventar, i des de llavors el comerç encara no s’ha aturat.

Aquest estiu a les cartes dels lectors de La Vanguardia s’ha debatut la conveniència de prohibir l’entrada als restaurants a la mainada de menys d’una determinada edat.

Repassant la premsa dels darrers dies m’assabento que dijous i divendres de la setmana passada es van produir al Parlament uns lamentables i gens exemplars episodis.

L’altre dia un amic meu que tot just ara comença a interessar-se per les diferents eines digitals que tenim disponibles a la xarxa em va preguntar què era el twitter.

Gràcies al bon temps que està fent aquest final de setembre, el que en principi només havia de ser un cap de setmana llarg s’ha acabat convertint en unes curtes vacances de vuit dies molt ben aprofitats amb base a l’Empordanet i, més concretament, a la Platja d’Es Monestri, que és la darrera de les platges de la Badia de Sant Antoni de Calonge abans d’arribar al terme municipal de Palamós.

En el debat reobert ara sobre l’oportunitat o no d’abolir determinats impostos injustos i/o restablir-ne uns altres igualment injustos –injustos al meu entendre, és clar–, el grau de demagògia utilitzat per uns i altres per defensar les respectives posicions polítiques és veritablement vergonyós. Sempre he pensat que, per més estrafolàries que siguin, totes les posicions ideològiques són políticament defensables, però quan s’intenta casar ideologia amb matemàtica la cosa sempre acostuma a grinyolar.

Avui en dia, un tancament empresarial modèlic que hauria de ser la norma resulta que és l’excepció que confirma la regla. A casa nostra les empreses acostumen a tancar malament. No cobra ningú i els treballadors sort en tenen del Fogasa per cobrar una part de la indemnització que per llei els correspon. Normalment tothom en surt emprenyat, i ho dic amb coneixement de causa.

El 18 de setembre de 2007 va aparèixer a la xarxa El radar de Sarrià, el blog que estàs llegint ara mateix. Llavors a Espanya ja manava Zapatero, i parlo expressament de manar i no de governar perquè ara Zapatero ja no mana, només governa.

Recordo el cas d’una gran companyia que va acabar comprant Rosdor, una petita empresa anoienca propietat d’un igualadí, amb l’únic objectiu de tancar-la i evitar que li seguís fent la competència. Rosdor produïa i venia snacks (les seves patates rosses eren de les millors que hi havia al mercat) en una zona en la que pràcticament en tenia el monopoli.